dimecres, 27 de gener del 2010

Cerebro, ese chicle Boomer mascado




Núnca lo había tenido tan claro, siempre me habían dicho que a todos nos comen la cabeza, la sociedad, la cultura, la tradición, la religión, la globalización. Pero nunca me lo había acabado de creer. Hasta hoy, hoy he visto por fin la evidencia más clara: Nuestro cerebro, joder, no me direis que si dejáramos un cerebro en medio de la calle la gente no lo aplastaria y poco a poco iría convirtiéndose en una seca mancha negra? Las secas manchas negras que son antiguos cerebros mascados.

Tampoco es una casualidad que sea en las ciudades donde más manchas negras encontremos. Pues es allí el centro neurálgico de la comilona cerebral. És allí donde la publicidad y las empresas ejercitan su mandíbula a costa de nuestro cerebro hasta que pierde su sabor y lo escupen.

De vez en cuando, hacen burbujas. Hacen ganar a alguien un concurso, o nos crean espectativas, vas a ser feliz, ven y tus sueños se harán realidad... hinchan, hinchan la burbuja.

Ya sabemos como acaban todas las burbujas...


A veces creo que nunca debimos sacar nuestro chicle de su paquete. Aunque pensándolo bien, entonces nuestro cerebro hubiera sido plano y alargado, o rectangular.. creo que me voy del tema.

Creo que a todos nos debería pesar la consciencia al mascar chicle.

dilluns, 25 de gener del 2010

Val una imatge més que mil paraules? (O supuració teòrica pre-examinal)

Penso que cal matitzar. És a dir, l'expressió "Una imatge val més que mil paraules" es refereix a que les paraules provenen sempre d'un cervell, d'una subjectivitat, i per tan són susceptibles de demagògies, enganys, hipocresies i tot allò que sempre posa l'ésser humà en el punt de mira de la nostra incredulitat, més que res perquè sabem que la nostra ment és fàcilment manipulable. En canvi la imatge prové de la mateixa realitat.

De totes formes, aquesta última afirmació és falsa. Una pintura, per exemple, prové de la cocotera d'un artista igual que mil paraules surten de la boca d'un polític. Fins i tot una fotografía té un component subjectiu indiscutible, no només en termes d'exposició, diafragma, encuadre etc.. sinó també en l'elecció d'allò a fotografiar i, com normalment succeeix, si la fotogafia no la veiem directament, sinó a través d'un medi difusor, doncs també ens trobem davant la barrera subjectiva del medi difusor, sigui un diari, un telediari, una exposició, etc..

Així doncs, a part de reaccionar davant l'afirmació "una imatge val més que mil paraules" matitzant-la, també m'agradaria reaccionar sobre l'afirmació "Ver para creer" que crec que és una submisió a la imatge, i a la confusió d'aquesta amb la veritat, i ja no parlo només de la manipulació externa que aquesta pot sofrir(i que és invisible als nostres ulls) sino també a la manipulació interna, és a dir, tenint en compte el fet que nosaltres veiem les imatges des de la nostra subjectivitat, i per tant deformades, ja no només en termes físics(cadascú te el seu propi aparatus visual i no tothom veu igual) sinó també en termes psicològics, ja que la nostra percepció està estretament lligada també amb la nostra experiència previa, els nostres gustos, les nostres sensacions que també influeixen en la nostra forma de mirar, de fixar la nostra mirada, d'interpretar una realitat que ningú pot veure en la seva totalitat i infinites possibilitats.

Així doncs, "veure per creure" i "una imatge val més que mil paraules" no son més que una veneració excessiva al culte de la imatge que, en aparent objectivitat, molts cops pot ser algo tan subjectiu com un discurs polític.

dissabte, 23 de gener del 2010

Caballoro




Y cuál es vuestra droja?

divendres, 22 de gener del 2010

Esto es la selva: Sélvase quien pueda!!


La verdad es que nunca había comparado el arte del estudio con una persecución selvática de estas de machete y arbusto, de jaguar invisible y mono ingrávido. Pero dejadme por un momento escapar de esa sélva para contaros esta historia, aqui, en mi oasis personal. Que por cierto, supongo que si en el desierto un oasis son cuatro palmeras y un charco, en la selva, un oasis será un montón de arena y cuatro escorpiones...

Abro mis apuntes y empiezan a germinar las palabras, con sus frutos, sus lianas, sus líos, su impacto inicial: siempre vemos primero el bosque antes que ver cáda arbol por si solo. Así, abro los apuntes y mi mente gestáltica percibe una masa homogénea de malas letras y colores azules y negros alternados que vienen a ser los apuntes en clase.

Una vez superada esta primera fase, si no se ha producido ningún paro cardíaco, podemos empezar a ver los arbolitos, la compleja arquitectura del imposible que son unos apuntes: Conceptos cazados al vuelo del soliloquio de aquél que, a veces, confunde el conocimiento con su propia poesía: el profesor.

Algunas letras tienden a lo ilegíble, eso denota prisa para escribir lo que, posiblemente, fué un intento de transcripción simultánea en un momento de eufória ególatra del profesor. Otras letras parecen interrumpir una palabra a medias y quedarse en una línea plana a modo de electrocardiograma. No hay que preocuparse, no morimos en clase, sólo nos dormimos, nos dejamos vencer por el peso del ansia de libertad que se nos viene encima, y nos aplasta, nos aplasta contra el pupitre.

De repente, parece que todo cobre un orden, no hay que dejarse engañar, son los efectos del todopoderoso powerpoint, que nos guía hasta la sabiduría a golpes de diapositiva. Es extraño, el poder de nuestra percepción, es más difícil organizar una misma cosa con el oído, recurriendo a imágenes mentales, que hacerlo con la vista: En el momento en que lo vemos, todo parece tener sentido. Es quizás la ley del ver para creer, yo no me creo un profesor que sólo habla, yo sólo sigo al diós diapositivo, que es mi brújula en esta selva.

Pero ahora, ahora estoy yo solo, en medio de todas estas letras y conceptos que no se muy bien que fin tienen pero que se van sucediendo, cayendo, desafiando la gravedad, des de los apuntes hasta mis ojos, hasta mi mente, hasta el infinito, probablemente, cayendo como piezas de tetris que voy amontonando y girando como un puto cubo de rubick, infinito cuando no lo conoces, fugaz cuando lo dominas.


Se acerca el examen, sélvase quien pueda.

dijous, 21 de gener del 2010

Album: The Invisible Ghost

Va ser ahir mirant pel youtube una entrevista amb Steven Wilson(cantant de Porcupine Tree) quan vaig acabar de comprobar, que, efectivament, tot té una llògica.

L'album també és un tot. És a dir, està clar que cada cançó té una llògica interna, una estructura que sabem identificar i gaudir. Tots disfrutem amb els estribillos, amb els parons, amb aquells crescendos finals, que fan que una cançó sigui apoteòsica (si no, comproveu-ho agafeu una cançó amb un final apoteòsic i proveu d'escoltar aquell final independentment de la resta del tema, veureu que no funciona igual).

Doncs bé, l'album també posseeix aquesta llògica. Quan un album està ben fet es nota, és a dir, la seva llògica interna dona més força a els cançons. No és el mateix escoltar l'última cançó d'un bon cd suelta que escoltar-la portant el fil narratiu de tot l'àlbum que ha guiat la música fins aquell tema.

Així és com reflexiona Steven Wilson sobre l'àlbum, fent el símil amb un llibre. Tu no començaries a llegir un llibre per un capítol del mig, o un del final. Més que res perque estaries perdut dins la llògica interna del llibre, no te l'haurien presentat bé, i ja no parlar-ne que probablement no coneixeries els personatges i no sabries què fa cadascú. Alguna cosa semblant passa amb un àlbum.

Actualment, però, amb aquesta cultura de descàrrega que tenim avui dia és molt usual que la gent escolti temes sueltos, amb lo que es deixa de gaudir d'aquell esperit total de l'àlbum.

Per això, vull reivindicar aquí i ara, l'escolta d'àlbums complets, escoltar la música tal com vol l'artista que l'escoltis. Veureu que apareix una llògica per damunt de tot, sona diferent, és aquell invisible fantasma de l'album.


Us proposo també un exercici, al que jo hi estic molt habituat, perquè m'agrada, és fer recopilacions, però no de qualsevol manera, no agafant els millors temes i posantlos l'un darera l'altre. No, lo divertit es ferho com qui escriu una historia, provant que no cansi, veureu que hi ha cançons que guanyen molt rere unes altres, i rere unes altres sembla que siguin una caca, heu d'assolir la llògica i quan apareixi ho notareu, escolliu el millor inici, el millor final és una bona forma de començar, i llavors aneu fent. Per això m'agrada fer recopilacions, és com un puzzle on tot ha d'encaixar.


Feta aquesta crida, doncs, us pòso aqui el fragment on l'Steven parla de tot això:

dilluns, 18 de gener del 2010

La vida és un segon: Second Life

Carpe Diem, my friend. Així que ves a internet i viu la vida que no pots viure a la realitat. Oh si, trenca amb totes les barreres, no hi ha timidesa que valgui al món de les lletres personificades.

Vull dir, ara em veieu? Així com, quan parles amb algú, veus aquella persona, sents la veu d'aquella persona. Què tenen de mi aquestes paraules? Direu, oh si, cadascú te un estil d'escriptura... Bé, no vull parlar d'estils, vull parlar d'expressar. Us n'adoneu, és increible! Això no te res de mi, ni el meu aspecte, ni tan sols el meu so, ni la meva lletra, potser només em podeu intuïr pels meus tics al escriure, o potser només m'intuïu perque esteu al meu blog.

I en un món on no cal tenir por d'un mateix, d'una veu, d'una lletra, qui cony vol inhibir-se? És més, aqui no compta ni el temps, això que escric ho puc haver escrit en 5 minuts o en 5 hores i mai ho sabríeu. I la velocitat mental no és la mateixa, per suposat. Així docns, no és extrany que la gent s'animi per internet. No és extrany que molta gent es senti més segura per internet.

I què cony, més insegura a la realitat.

Mai us heu imaginat una vida on els videojocs ho fossin tot? Mai hi sortíssim, xq tothom hi tindria por de sortir. Bé, això és Màtrix.


De totes formes tampoc vull parlar d'això.


Una altre teoria que sempre em ronda pel cap és aquesta creixent aversió al món real que neix als joves i cada cop més amb internet i els videojocs. I és normal, cony, un es sent bé quan veu que és algú. i internet es el primer lloc on un esdevé algú, perquè tot es redueix a petites coses, la infinita combinació de factors que impera sobre totes les coses és reductible a un codi binari. Si o no, la dicotomía digital.

Què passarà quan el nombre de nens que no vulguin sortir de casa, que els hi costi estudiar, sigui més elevat? Sembla que les escoles es comencen a posar al dia, ordinadors per alumne, pissàrres digitals... Tot, cada cop fa més olor a oficina i menys a pura vida. I no es que la oficina fagi olor a pura mort, fa olor a pura indiferència, que és encara pitjor.

Pensem en el cas dels Hikikomoris... Què serà de les empreses, de la ciència i de la tecnología, del govern? quan no quedin persones disposades a fer res?

La vida passa volant i el motor de l'ordinador la contamina.

M'agradaria saber què té de vida total aquesta vida reduïda, m'agradaria determinar també, què és el que ens perdem, estant aqui, enlloc.


I jo em pregunto... hi ha tornada?

divendres, 15 de gener del 2010

Pineapple Thief - Variations on a Dream



Tracklist:

We Subside
This Will Remain Unspoken
Vapour Trails
Run me Through
The Bitter Pill
Resident Alien
Sooner or Later
Part Zero
Keep Dreaming
Remember Us


Fem una pausa en les divagacions flosòfiques, per presentar una mica de música i donar color a aquest blog. Parlo de color perquè, com a bon pseudosinestèsic que sóc, la música també és allò que es presenta visual dins el nostre cap. Quan la música excita de veritat, excita els cinc sentits i hi ha àlbums que són d'un color, amb tota gamma de tonalitats: Aquest és el cas, aquest àlbum se'm presenta blau, d'un blau subaquàtic, de principi a fi. És un àlbum que té molt potencial, tot el potencial del món i el va deixant anar poc a poc, en comptagotes, amb passatges llarguíssims ambientals i instrumentals. Amb "We Subside" ja se'ns ensenya el que està per venir. Progressiu amb molta vena Post-rockera seguint l'estil propi que Pineapple sempre té. I es que aquest primer tema ja és una passada. L'àlbum continúa com un viatge que no vol tenir fi i poc a poc ens van sorprenent amb cançons com "Vapour Trails" o "The Bitter Pill". Després del descans instrumental de "Resident Alien" Ens submergim en un mar de bona música des del temazo "Sooner or Later" a l'apoteòsica i probablement un dels millors temes musicals de la història post-rockera "Remember Us", que per si sola ja val com tot el CD. 16 minuts de cançó magistral per acabar el viatge.

dijous, 14 de gener del 2010

Viatge a Venus



Senyores i senyors, tinguin aqui el vostre tíquet express al creuer especial directe a Venus, farem escala a un munt de planetes de relativa rellevància, però estiguin atents al plat fort. Un cop estiguem dins la òrbita els avisarem. No sigui que us perdeu la universal i indiscutible bellesa de l'obra.

El ben cert es que el viatge es fa pesat, quadros i quadros de bellesa rebaixada per la imminència del devenir. Jornades de dedicació i orgull artístic que s'han de conformar amb una mirada de pas, i encara obligada per la pròpia consciència de l'espectador amagant-se l'absurd de la visita a les butxaques. Algunes obres, encara es veuen premiades amb una curta aturada, potser perquè s'ha obert algun canal sinèrgic entre l'ànima artística de l'obra i l'anima del visitant desconegut. Algun d'aquells vincles que són inexplicables encara que alguns intentin donar explicacions amb taronges, àngels arquers o fins i tot amb física quàntca. La questió es que a vegades encaixen i son bèsties que copulen a un altre món, en silenci. Potser és només una llàgrima que es verteix a l'hipocamp, que prové d'aquest altre món, el que desperta la sensació i motiva l'aturada del visitant. D'altra banda, també podria ser que aquella aturada estigués motivada pel mecanisme intern de la visita, la necessitat d'aturar-se cada "X" quadros per donar "Y" sensació d'estar fent alguna cosa de profit.

Passada aquesta fase, arribem a Venus. Aqui la teniu, preciosa, veritat? Bellesa universal, indiscutible... Inescrutable, més ben dit. Això et sembla. Decebut i vençut literalment per aquella obra, sabent-te incapaç de poder captar la seva bellesa, almenys en aquell instant, decideixes fotografiar-la, de la forma que sigui, decideixes que la teva mirada es quedi més temps, des d'allà on ets, disparada per tu, impresa en un paper, la teva mirada immortal. I quan siguis a casa et miraràs la foto, una i deumil vegades, com qui es queda mirant-se una caixa forta tancada i espera que una combinació numèrica caigui d'una cadena infinita de possibles combinacions al seu cap i ell la teclegi i puff s'obri, i ves a saber el que hi hagi dins, no ho vulgueu saber.

La questió es que és inútil, no hi ha bellesa perquè la bellesa és d'un altre temps, i ha envellit, com aquella dona sentada en un balancí amb la pell arrugada com si lluités contra ella mateixa, ves a saber per quines bajanades que hauria fet. I tu veus les seves fotografies de jove, i et preguntes, que se n'ha fet, on s'amaga aquella dona, la més bella del món. Doncs el mateix passa amb aquell quadre. Tot i ser l'original, és només una fotografía d'aquella Venus que Boticelli tenia al cap, aquella Venus que el temps ha deformat sense compassió.


I això em fa pensar, sóm vells, tots sóm vells i arrugats. Si algú del passat ara vingués s'horroritzaria, tots som vells i ens arruguem amb sigles i xifres.

La nostra mirada és vella i potser ja no es creu els miracles del passat.

Ens queden pocs miracles...

...o això sembla.






...






I aquí senyors acaba la vostra visita, poden sortir per aquella porta d'allà, amb l'aturada obligatòria a la tenda de Souvenirs, si, no us preocupeu, els serveis són a la porta de la dreta. Gràcies per la vostra visita!

dilluns, 11 de gener del 2010

Solilombra II: Aproximació i rebelió a la Felicitat

1 1 f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. Gaudir d’una felicitat constant.
1 2 [LC] [FS] felicitat eterna Beatitud 2 1 .
2 f. [LC] Sort feliç, esdeveniment feliç. Poder tornar a veure el seu fill: quina felicitat! Viatjar amb felicitat. Desitjar a algú tota mena de felicitats.


Quedem-nos amb la primera. "Plenament satisfet". D'acord, després, ens queixarem que l'ésser humà no és feliç. Com voleu que ho sigui si per definició ja som tan exigents? No hi ha cap ment sense forats, I si bé és cert que ens hi podem arribar a sentir, això és només perquè el punt d'atenció mental ha aconseguit esquivar la d'orificis negatius que arribem a tenir.

És a dir, la felicitat es podria entendre com a estat de ceguesa mental favorable.


I ara la pregunta del millón, Tu ets feliç?

ETS? ara resulta que la felicitat no només és un estat, sinó que ha de formar part de tu, ha de formar part de la teva configuració permanent. I és així com la humanitat es retorça encallant-se al laberint linguístic amb el que cada dia perdem la partida.

Tornem a l'edat de pedra, abans i tot. Està clar que el concepte felicitat ningú l'havia plantejat, ningú era capaç de pensar-lo, per tant, no existia.

L'home l'ha inventat com els demés conceptes abstractes. L'ha inventat perquè l'home sempre ha tingut tendència a crear ents extraterrenals: Déu, la Justícia, l'amor, la felicitat... tot son ents que en un principi son comuns per tots, però que en realitat són una experiència única en cada ésser.

Suposo que l'home els ha creat comuns perquè necessita sentir-se recolzat, necessita saber que allò que fa ja ho ha fet algú i aquest algú segueix viu per tant ell també sobreviurà.

I això ens ha arribat fins avui, quan, el dia que et pregunten, "Tu ets feliç?" Busques dins teu aquesta plenitud que ve de sèrie per definició i trobes, com tothom, algun que altre forat i et veus condemnat a dir: "No..."

Automàticament passes a formar part d'aquella gent que se sotmet al discurs de la història i s'omple de fantasmes. Automàticament ja saps el que vol dir la resposta, ja saps que hi ha gent que ha dit "Si", ja saps que alguna cosa falla, i a ells no.


Potser tot allò que falla és la incapacitat per rebelarte al llenguatge. Saber que el llenguatge és, en realitat, tan humà com tu, o més. Saber que si hi treus la vista d'aquest foradot el mapa pot ser d'allò més diferent. Així que toca posar la ment en blanc i preguntar-se fins on arribi la nostra imaginació.

Suposo que tot és com, el que jo en deia de petit, formatge de ratolí.

diumenge, 10 de gener del 2010

Solilombra I: Deja-Vu express

Soliloquis a l'ombra, no em pregunteu a l'ombra de què. Potser a l'ombra d'aquelles pors que a vegades són com una persiana trencada i abatuda fins al terra. Pots veure que hi ha llum, perquè la molt puta té foradets per deixar passar la llum, però t'imposa la seva foscor. Algú sap per què serveixen els foradets de la persiana? A part de per fer-la menys efectiva en la seva funció?...

Sol i ombres, al final tot tracta d'això, o som nosaltres, que ens encallem en la dicotomía i amb la nostra mirada estràbica reduïm un mar de possibilitats cromàtiques a una minúcia, una línia. Com si ens miressim un cuadre de costat i només veiéssim la finura del tapís i ens perdéssim la resta. Trist, no?

El fet es que aquí sóc, penjat d'un extrem i creient-me buit de l'altre. Pensant que els meus somriures funambulistes no tenen ja on aguantar-se. Fa ràbia, perdre l'equilibri cada vegada i perdre, amb ell, el temps en el meu purgatori particular. És un joc de miralls, res més. És aprendre a treure's les pors de sobre, que et deixen els peus i les mans fredes, com quan era a l'institut i ensenyava a la gent les meves mans gairebé verdes de morades que estaven i jo em sentía orgullós. Orgullós de tenir algo tan gran, i de saber no tenir-lo solsament per mi.

Sabeu, el dolor fa menys por si el comparteixes, si no te'l saps només teu, en un idioma que només parles tu, en una forma només feta per tu. Perquè saps que ets un despistat i al construïr el dolor t'has oblidat de fer una sortida. Potser per això faig aquest blog, potser vull demostrar-me que el meu dolor és humà i no quimèric i no m'he retorçat el cervell fins a fer-lo trampa mortal.

Així doncs, aquí començo aquesta espècie de diari intern, perquè sé que aquestes coses al final serveixen, perquè els pensaments s'obliden per les entranyes de la ment i es perden com claus daurades en un pou particular. Tresors que mai s'obriràn, dreceres estèrils.

I jo sóc aquí per obrir les portes d'un temps i contagiar-ne un altre.