"Als Evangelis hi ha un episodi que ens agrada molt, com el nom que porta, Emmaús. Uns quants dies després de la mort de Crist, dos homes caminen per la carretera que condueix a la ciutat d'Emmaús, discutint del que ha passat al Calvari, i d'algunes veus, estranyes, de sepulcres oberts i tombes buides. S'acosta un tercer home i els pregunta de què parlen. Llavors els dos li diuen: Com, ¿Que no saps res del que ha passat a Jerusalem?
¿Què?, pregunta ell, i fa que l'hi expliquin. Ells dos l'hi expliquen. La mort de Crist i tot plegat. Ell escolta.
Més tard està a punt d'anar-se'n, però ells dos li diuen: És tard, queda't amb nosaltres, ja és de nit. Podem menjar junts i continuar parlant. I ell es queda amb ells.
Durant el sopar, l'home esmicola el pa, amb tranquilitat, amb naturalitat. Llavors ells dos ho entenen, i reconeixen en ell el Messies. Ell desapareix.
Quan es queden sols, es diuen: ¿Com pot ser que no ho hàgim vist? Durant tota l'estona que ha estat amb nosaltres, el Messies era amb nosaltres, i nosaltres no ens n'hem adonat.
Ens agrada la linealitat -com és de senzilla la història. I com tot és real, sense floritures. No fan més que gestos elementals, necessaris, tant que al final la desaparició de Crist sembla un fet que es dona per descomptat, quasi un costum. Ens agrada la linealitat, però no n'hi hauria prou perquè ens agradés tant aquesta història, que sí que ens agrada molt, però per encara una altra raó, aquesta: en tota la història, ningú no sap. Al principi Jesús mateix sembla que no sàpiga d'ell, i de la seva mort. Després ells no saben d'ell, i de la seva resurrecció. Al final es pregunten ¿Com pot ser?
Nosaltres coneixem aquesta pregunta.
¿Com pot ser que no hàgim sabut, durant tant de temps, res del que era, i així i tot ens hàgim assegut a la taula de tota cosa i persona que hem trobat pel camí? Cors petits -Els nodrim de grans il·lusions, i al terme del procés caminem com deixebles a Emmaús, cecs, al costat d'amics i amors que no reconeixem -refiant-nos d'un Déu que ja no sap d'ell mateix. Per això coneixem l'inici de les coses i després en rebem la fi, mancant sempre el seu cor. Som aurora però epíleg -perenne descoberta tardana.
Hi haurà potser un gest que ens farà entendre. Però ara per ara, nosaltres vivim, tots. Ho vaig explicar a la meva promesa. Vull que sàpigues que l'Andre es mor i nosaltres vivim, i ja està, no hi ha res més a entendre, ara per ara."
Alessandro baricco - Emmaús
